Tot és FÀCIL

Gràcies a un enllaç que m’ha fet arribar en Joaquín del bloc especialitzat en seguretat informàtica Kriptopolis, he pogut ratificar encara més la meva resposta a una ja típica pregunta entre els dos bàndols: quin sistema és més segur Windows o Linux?

Sovint, com es defensa a Kriptopolis, aquesta pregunta costa força de respondre, i una persona prudent o políticament correcta podria dir: ambdós sistemes en bones mans, poden arribar a tenir un nivell de seguretat equivalent. Encara que estic una mica en desacord amb aquesta afirmació, és el que diuen els “experts”.

Llavors, la pregunta a la qual es deriva, pot ser: “És més fàcil assegurar Windows o un sistema GNU/Linux?”

Aquí resideix el secret de la qüestió! Ells exposen el següent:

Si major complexitat equival a major dficultat, mireu les següents imatges i preneu les vostres pròpies conclussions. Les imatges mostren les crides al sistema que implica servir una pàgina web des d’un servidor Apache en un sistema GNU/Linux i un servidor Microsoft IIS sobre Windows.

Doncs res, que cadascú opini el que cregui:

Apache sobre GNU/Linux

Microsoft IIS sobre Windows

Primer de tot, disculpar-me pel retard en aquest nou apunt. Ja fa més de 15 dies des de la darrera entrada sobre aquest tema, però entre la feina i el màster, no em quedava temps per poder-m’hi dedicar. A més, la complexitat de la novetat en el tema, també m’ha fet retrassar-me una mica. Però ja torno a ser aquí per a enfrontar-me a aquest petit repte èpic que estic realitzant amb l’ajuda de tots els lectors i comentaristes del bloc.

Al darrer apunt varem instal·lar un entorn gràfic (Xfce) i vàrem comentar que en el proper apunt (el que ens ocupa ara mateix) instal·laríem un gestor de finestres més lleuger (no pas un entorn d’escriptori) i aniriem afegint tot allò que trobèssim necessari: barra d’eines, panells, etc.

Tal i com varem comentar, instal·larem Openbox, un dels gestors de fnestres més lleugers que existeixen, i configurarem aquest per tal de donar sortida a les necessitats que tenim.

La instal·lació

En aquest apunt, podem partir de la situació creada en l’anterior, és a dir, ja tenim instal·lades “les X” o servidor Xorg, les tenim configurades correctament i també tenim instal·lat un gestor d’entrada, que si recordem és gdm.

Així, per tenir instal·lat l’Openbox, només caldrà instal·lar el paquet en qüestió:

apt-get install openbox

Fent això, ja tenim instal·lada la darrera versió estable d’aquest paquet per a Debian, la versió 3.3. Però si consultem la seva pàgina web, podrem veure que Openbox ha llançat ja la versió 3.4, la qual resol diversos problemes detectats, a més a més, d’oferir noves funcionalitats com pot ser la possibilitat d’arrencar programes en quan iniciem la nostra sessió d’Openbox (això ens interessa molt!). Així, decidim instal·lar la darrera versió per tal d’aprofitar-nos de les noves possibilitats d’aquesta. Per tal de descarregar-nos-la, al no tenir navegador web al nostre sistema (encara), el que fem és recòrrer a la comanda general per a descarregar fitxers (i moltes altres coses). Així el procès d’instal·lació, serà el següent:

wget  http://icculus.org/openbox/releases/openbox_3.4.6.1-0_i386.deb
dpkg -i openbox_3.4.6.1-0_i386.deb

Després d’això, si reiniciem la màquina, o bé iniciem una sessió gràfica, podrem accedir ja a Openbox.

El primer contacte

Al entrar a la sessió d’Openbox per primer cop, podem veure que aquesta és força “austera”. Només tenim la pantalla en un color grisos, i si cliquem al botó dret del nostre ratolí, ens apareixerà un menú, on només és operatiu el terminal. Tal i com hem comentat, Openbox és un gestor de finestres, és a dir, només s’encarrega de gestionar les finestres (colors, aparença i demés) i un mínim menú que nosaltres haurem de gestionar. Aquí és on, segons el meu punt de vista, resideix tota la potència d’aquest sistema: tot és configurable a gust de l’usuari.

Intentaré explicar alguna que altra cosa sobre el que he fet jo en el meu cas per a configurar diferents coses de l’entorn.

Configurant el menú

Per a poder configurar el menú, que aparegui tot tal i com jo vull, en el meu idioma i demés, el que faré és retocar aquest. Openbox emmagatzema les seves configuracions en arxius XML, per tal de facilitar el seu ús i la configuració per part nostra.

Així, per exemple, el menú es troba en un arxiu anomenat menu.xml. Aquest el podem trobar a ~/.config/openbox/menu.xml, essent ~ el directori de l’usuari, i el podem modificar al nostre gust.

Ara mateix el menú que he creat és força senzill, però tan bon punt creixi, posaré un petit exemple de com acaba essent

Si voleu saber més sobre la configuració del menú a Openbox, podeu mirar la seva petita documentació.

Configurant l’autoarrancada

El que sí que diferencia Openbox 3.3 de la seva versió 3.4 és la inclussió de la possibilitat de poder arrancar un programa en el moment d’iniciar la sessió.

Per exemple, en el meu cas concret, he volgut inserir una barra inferior a la pantalla per poder veure el rellotge, visualitzar els programes oberts i l’escriptori en el que em trobo. En el meu cas, he decidit instal·lar pypanel, una de les moltes opcions que existeixen.

apt-get install pypanel

Seguin la filosofia d’Openbox, pypanel és de fàcil configuració a partir d’un fitxer, en aquest cas Python, des d’on podrem modificar-ho tot al nostre gust.

Però bueno, seguint amb el tema de l’autoarrancada, en aquest cas, ens interessa que al iniciar una nova sessió, la barra s’iniciï directament. Per tal de fer-ho, haurem d’accedir a l’arxiu ~/.config/openbox/autostart.sh i configurar-lo al nostre gust. Pel meu cas concret, la cosa ha quedat de la següent forma:

# Afegim les variables globals del sistema
. $GLOBALAUTOSTART

# Programes que s'inicien quan s'inicia la nova sessió
(sleep 2 && pypanel) &

I amb això, ja arrancarà pypanel al inciar la propera sessió.

Conclusió

Openbox, veritablement, m’ha sorprés moltíssim. Equilibra força bé la lleugeresa de l’entorn, la flexibilitat i sobretot la senzillesa de configuració (pensava que seria molt més complicat tot plegat). A més a més, té una potència de petites eines al seu voltant que el fan una solució perfecta per aquell que es vulgui configurar fins al darrer item del seu sistema. Veritablement una petita meravella.

Ara només resta fer una comparativa entre els dos entorns. Aquest apunt serà costòs i demano obertament l’ajuda de tots els que llegeixin aquesta entrada. M’agradaria que em recomanèssiu maneres d’alleugerir el sistema, de com comparar i de com fer d’aquest un sistema productiu al 100%.

Com sempre, s’accepten tot tipus de suggeriments, reflexions i correccions.

Al llegir el títol pensareu: aquest noi s’ha tornat boig i només fa que crear subapartats. Pot ser… Però la decisió de fer dos apunts per la instal·lació de l’escriptori, ve degut a que, gràcies als comentaris de l’anterior article, vull provar dos entorns lleugers ben diferents: un paquet d’entorn d’escriptori (Xfce) i un escriptori lleuger amb afegitons extres (Openbox).

La finalitat d’aquest primer article és instal·lar Xfce i veure si la màquina aguanta.

Conceptes bàsics

En entorns GNU/Linux, hom sovint sent que es parla d’una cosa que els més assenyats anomenen “les X” o “X Window System“. Però què és de debò això que té un nom “tan secret”?

Segons la viquipèdia, el sistema XWindow, conegut també com a X Window System, X11 o X i coloquialment com a “les X” és un sistema de finestres per mostrar mapes de bits. És la interfície gràfica estàndard en els sistemes Unix, Linux, etc., i és disponible per a la majoria dels sistemes operatius moderns.

X és l’encarregat de mostrar la informació gràfica i és totalment independent del sistema operatiu. Les X distribueixen el processament de les aplicacions especificant enllaços client-servidor: el servidor proveeix serveis per a accedir a la pantalla, al teclat i al ratolí, mentre que els clients són les aplicacions que utilitzen aquests recursos per a interaccionar amb l’usuari. D’aquesta forma, mentre que el servidor s’està executant en local, les aplicacions poden executar-se remotament des d’altres màquines, proporcionant així el concepte de transparència de xarxa. Degut a aquest esquem client-servidor, podem dir que les X es comporten com un terminal gràfic virtual.

El fet que existeixi un estàndard definit per les X permet que es desenvolupin servidors X per a diferents sistemes operatius, plataformes, maquinari, etc., cosa que fa que el codi sigui molt portable. Per exemple, permet tenir diferents clients executant-se en potents servidors, mentre que els resultats es visualitzen en un ordinador d’escriptori amb qualsevol altre sistema operatiu funcionant.

Cal tenir en compte que les X no són pas un gestor d’escriptori, sinó que en necessita d’un per a controlar les finestres. Això permet que un usuari pugui tenir instal·lat el gestor que a ell més li agradi (KDE, GNOME, Xfce, etc.). A més a més, permet tenir-ne més d’un instal·lat i escollir cada cop el que més li interessi usar.

Així hem de tenir clar que a l’hora de voler instal·lar el nostre sistema d’escriptori, primer de tot haurem d’instal·lar el servidor X per a poder posteriorment instal·lar les altres parts.

La instal·lació

La instal·lació en sí no té gaire secret. Diguem-ne que Debian ha millorat molt i ens ho posa tot més fàcil.

El servidor

Així, el primer que haurem de fer és instal·lar el servidor gràfic. En el nostre cas escollim X.org com a implementació de les X.

Primer de tot ens autentiquem com a root (o bé des de l’inici, o bé mitjançant la comanda su) i comencem a instal·lar:

apt-get update
apt-get install xorg

En aquest punt no us espanteu. Debian us dirà que heu d’instal·lar un munt de paquets. Confiem en ell i diem-li que sí (si cal fer neteja ja ens ho mirarem amb calma en un altre moment). Mentre instal·lem ens demanarà la configuració de pantalla. En el cas del meu portàtil li dic 1024×768 píxels. Una vegada hem fet la instal·lació, caldrà reconfigurar el paquet per donar-li els paràmetres adients. Tot amb la comanda:

dpkg-reconfigure xserver-xorg

A partir d’aquest punt comença la configuració del paquet. Intentaré anar explicant tots els passos que he seguit en el meu cas:

1. Ens apareix la pantalla que ens avisa del que estem apunt de fer. En el nostre cas, tirem endavant. Li diem que volem detectar el maquinari.
2. En el meu cas, al ser una màquina antiga, deixaré el controlador vesa perquè no té cap dels que surt a la llista.
3. Ens demana un nom per al dispositiu. Aquí podeu posar el que vulgueu.
4. Tot seguit ens demana l’identificador PCI (del bus) de la tarja de vídeo. Deixem tot tal i com està per defecte.
5. A continuació, ens demana si volem donar algun valor especial de memòria RAM al vídeo. Ho deixem per defecte a indefinit.
6. Deixem les opcions per defecte del framebuffer
7. En el moment de configurar el teclat, li diem que el volem configurar. Deixem com a disposició “es” i en el cas de disposició, seleccionem la pc102.
8. Ara toca el torn del ratolí. Es deixa el port i protocol per defecte i se li comunica que volem simular un ratolí de 3 butons.
9. En el cas de la secció “Files” li diem que sí.
10. A continuació toca el torn al monitor. Com sempre, li diem que el detecti (encara que en el meu cas no l’ha enganxat gaire).
11. En el cas de resolucions, només deixem seleccionada 1024×768.
12. En el cas de les característiques del monitor, seleccionem les opcions avançades i deixem els valors tal i com venen.
13. Tot seguit hem de seleccionar les característiques del color de la pantalla. En el meu cas seleccionaré 16 bits, però cadascú ha de mirar això al seu manual de pantalla.

Fins aquí, la configuració del servidor X.

Ara només tenim un servidor més corrent. Falta el client…

El client

En un primer cop d’ull pot sobtar que haguem d’instal·lar tot això només per tenir un escriptori, però si ens parem a pensar és 100% normal. Tal i com hem explicat, en sistemes GNU/Linux, el sistema gràfic té dos components, el servidor (ja instal·lat) i el client, que ara ens hi enfrontem.

Com a client, ja hem comentat que en aquest article instal·laríem xfce. Per tal de realitzar-lo, només hem de fer:

apt-get install xfce4

Una vegada instal·lat això, ja haurem acabat amb l’entorn d’escriptori.

Gestor d’entrada

Però com és que encara no accedim a Xfce per defecte? Com és que no ens surt la pantalla per a autenticar-nos? Com és que ara per entrar a Xfce he d’autenticar-me per consola i després teclejar startx? Doncs l’explicació és molt senzilla: no tenim instal·lat un gestor d’entrada.

Com a gestor d’entrada, podem escollir diversos: gdm, kdm, xdm, etc.

En el meu cas em quedo amb gdm.

apt-get install gdm

Doncs bé, arribats a aquest punt, el proper cop que reiniciem la màquina, veurem que ens apareix el quadre d’autenticació de GNOME, i un cop autenticats, entrem directament a Xfce.

Conclusions

Com podem veure, no és tan complicat com pot semblar. La instal·lació d’un entorn gràfic és força senzill.

A la propera entrada, mostraré com instal·lar Openbox i com configurar-lo mínimament. Una vegada tinguem ambdós instal·lats, intentaré fer una comparació de pros i contres per veure quins dels dos escriptoris es queda en el meu petit portàtil.

Com sempre, s’accepta tot tipus de suggeriments, reflexions i correccions.

Una vegada instal·lat el sistema operatiu, ja podem centrar-nos en el següent pas: l’entorn d’escriptori.

Característiques de l’entorn

Abans de fer l’estudi de mercat, i igual que es va fer a l’hora d’escollir el sistema operatiu, primer de tot cal tenir ben clares quines són les característiques que es volen de l’entorn instal·lat. Així, les característiques que es demanen són:

Entorn amigable (R1)

Encara que em considero un usuari “avançat” en entorns GNU/Linux, m’agradaria tenir un entorn d’escriptori amigable, que no requereixi d’un coneixement extens per a poder-lo usar, que sigui fàcil d’entendre i de ràpid ús.

Entorn lleuger (R2)

Crec que queda ben clar que si estem davant d’una màquina amb només 64MB de memòria, l’entorn d’escriptori a instal·lar ha de ser molt i molt lleuger.

Entorn consolidat (R3)

L’entorn a instal·lar no ha de ser un projecte que estigui en un estat inestable. No es vol usar l’ordinador com un terminal de proves, sinó com un sistema productiu per a la feina extra del dia a dia. Així, l’entorn ha d’estar mitjanament consolidat, amb una comunitat al darrera que pugui resoldre dubtes i/o errors en cas d’urgència.

Facilitat relativa de configuració (R4)

No cal tenir un entorn d’escriptori que tot es configuri a la primera i sense haver de tocar res d’especial, però tampoc es vol tenir un sistema en que cada cop que es vol fer una cosa nova, sigui un suplici extens que ens faci dur-nos les mans al cap cada dos per tres. Es vol un entorn de relativa facilitat de configuració.

Estudi de mercat

Si fem una mirada ràpida el mercat del món dels entorns d’escriptori en sistemes GNU/Linux, està copsat per un 70% aproximadament pels dos més importants GNOME i KDE. Com explicarem tot seguit, aquest dos sistemes no són gaire funcionals al nostre entorn, així que analitzarem molts altres:

GNOME

El meu escriptori preferit sense cap mena de dubte. GNOME, un entorn d’escriptori basat en les llibreries GTK, està centrat en la usabilitat i lleugeresa d’aspecte, però que peca, de massa pesat per al sistema que es necessita. Ho sento amb tot el meu cor, però el portàtil en qüestió serà la meva primera màquina, després de molts anys, sense aquest grandíssim entorn d’escriptori.

KDE

L’entorn d’escriptori de la meva “infància” i que vaig abandonar al descobrir Ubuntu i enganxar-me a GNOME. KDE és un entorn d’escriptori basat en les ja alliberades llibreries Qt i que se centra en l’alta integració entre les seves aplicacions, l’usabilitat i configuració de l’entorn en general. Igual que en el cas de GNOME, aquest entorn queda 100% descartat degut al seu pes d’execució.

Xfce

Xfce, segons la viquipèdia, és un entorn d’escriptori lleuger (com a mínim ja compleix un dels nostres requeriments principals). Igualment, és un entorn amigable, ja que, a vista, sembla que sigui molt fàcil d’usar i simple al dia a dia. Igualment, com podem veure en moltes distribucions i en la seva web principal, és un entorn consolidat i amb un ampli suport al darrera. De la mateix forma, segons m’he informat, aquest entorn és fàcil de configurar i usar, així que és un candidat dins del nostre sorteig.

Fluxbox

Fluxbox, l’entorn d’escriptori preferit del meu amic Pere. És un entorn lleuger, que es diferencia moltíssim dels dos anteriors pel fet de no tenir menú en barra; aquest usa un menú desplegable que s’obre quan cliques amb el ratolí a qualsevol posició de pantalla. És un entorn consolidat, ja que hi ha moltes distribucions que l’usen (com Fluxubuntu) i molta comunitat al darrera. La part d’entorn amigable és una mica més qüestionable, encara que tampoc és una cosa impossible d’usar: quan dus un parell de dies barallant amb ella comences a agafar-li el truc. La part on peca més aquest entorn és en la facilitat de configuració. Alguns usuaris poden dir que el fet que es pugui configurar tot l’entorn des de diversos fitxers de text és un símptoma de facilitat de configuració, però sota el meu punt de vista, això que hagis de saber-te els paràmetres i configurar cadascun d’ells no és pas facilitat, sinó flexibilitat.

Enlightenment

Enlightenment, igual que els dos darrers, és un entorn d’escriptori molt i molt lleuger. Sempre n’he sentit parlar però mai l’he provat, ho accepto (sempre m’ha tirat enrere el fet que sigui tan poc amigable a simple vista). La part de configuració, segons he llegit, tampoc és del tot trivial, i no sabria dir si és més o menys fàcil que Fluxbox. I pel que fa a la consolidació, no ho tinc gaire clar: per una part, n’he sentit parlar molt d’aquest entorn, però de l’altra, he vist que no està gaire consolidat en distribucions…

A continuació es mostra un petit quadre resum de tot el que s’ha comentat:

Conclusió final

Doncs bé, arriba l’hora de les conclusions. Si no he errat en la meva petita investigació, l’entorn d’escriptoi que més s’adequa les meves necessitats és Xfce. Potser m’estic equivocant (si us plau feu-me arribar el vostre feedback), però faré la instal·lació i configuració d’aquest entorn.

L’altre que més s’ha apropat a la decisió final ha estat Fluxbox, però la seva manera de configurar l’entorn m’ha tirat enrere. Si algun usuari de Fluxbox llegeix aquesta entrada, li agrairé el seu punt de vista.

En la propera entrada que faci (suposo que de cara a finals de setmana degut al poc temps lliure) explicaré com m’ha anat la instal·lació i configuració d’aquest entorn. Com sempre, agrairé qualsevol tipus de suggeriment en aquest aspecte abans d’enfrontar-mi (sobretot de com configurar que arranqui Xfce al iniciar l’ordinador i de parametritzar aquest el millor possible) i de l’elecció que aquí s’ha presentat.

Ara que ja sabem quin és el sistema operatiu a instal·lar, Debian, passem a fer la instal·lació base d’aquest.

Els preliminars

Abans de començar, caldrà fer-nos amb un CD d’instal·lació d’aquesta distribució (en el moment d’escriure l’article la versió estable és la 4.0). Per a la nostra instal·lació, només ens caldrà el primer CD de tots els de Debian, ja que el que es farà és una instal·lació mínima (no calen els 25.000 CD!).

Una vegada tenim descarregat i torrat el nostre CD d’instal·lació, podem començar amb el procés. Intentaré descriure-ho al màxim perquè pugui ésser fàcil d’entendre per als més novells (sempre sota el context del portàtil en qüestió, un Compaq Armada 1700). Ara ho faig tot de memòria perquè no tinc l’ordinador davant, però en quan arribi a casa ho contrastaré tot, pas per pas.

La instal·lació

Primer de tot cal engegar l’ordinador amb el CD d’instal·lació introduït a l’unitat de lectura. En el meu cas, l’ordinador ja m’ha arrencat des de la unitat de CD, però si no fos el cas en el vostre portàtil, caldria configurar la BIOS perquè la seqüència d’arrencada fos la correcta (CDROM, disquetera i disc dur).

El primer que es veu és el logotip de Debian i ens demana si volem seguir (hem de prémer RETURN). Llavors, després de carregar la part mínima de l’instal·lador a memòria, aquest ens notifica que tenim poca memòria i que per tant s’haurà d’adequar a aquest fet: la mesura que pren és que l’instal·lador només estarà en anglès. Evidentment, encara podrem localitzar el sistema després que la instal·lació s’hagi completat.

Les primeres opcions que ens apareixen són les de configuració d’idioma i teclat. Seleccionarem les opcions que més s’adeqüin a les nostres necessitats (en el meu cas, el català com a idioma, i l’espanyol com a mapa de teclat ).

EL següent que fa l’instal·lador és xequejar el maquinari i carregar els mòduls mínims de l’instal·lador. Seguidament, es realitza la prova de xarxa. Aquí és on vaig patir més i on vaig estar amb els dits creuats, ja que el portàtil en qüestió no té entrada de xarxa, sinó que es connecta a través d’una tarja PCMCIA amb un connector ethernet especial (tot una joguina de museu).

Doncs Debian no em va defraudar i va detectar la tarja a la primera i sense problemes mtjançant DHCP. Visca!!

Una vegada acabat això, es fan unes mínimes comprovacions i ens demana alguna dada més: el nom de la màquina i el domini.

El següent pas és, possiblement el més important: particionar el disc. A la pantalla que se’ns mostra, ens comunica si volem que Debian particioni automàticament el disc, diem-li que no (sempre m’ha agradat fer-ho jo mateix, i en el cas d’un ordinador amb tant pocs recursos, crec que és obligatori fer-ho manualment). Així escollim l’opció d’editar manualment les particions.

Les particions

Arribats a aquí cal veure quines són les particions que volem tenir. Sota el meu criteri, crec que el millor és fer el mínim número de particions però sense perdre el cap. Així, el que farem serà una partició per a l’arrel (‘/’), una partició per a les nostres dades (‘/home’) i una altra per a l’àrea d’intercanvi (swap). Com a sistema de fitxers usarem ext3.

Una vegada decidides el nombre de particions, ara només cal veure quines mides li donem a cadascuna d’elles. Comencem amb swap.

Aquesta partició s’usa com un espai de memòria virtual, és a dir, quan s’omple la nostra memòria física, s’usa aquesta com si es tractés de memòria convencional. La part positiva és que s’usa un sistema de fitxers especial per a que l’accés sigui ràpid, però no deixa de ser un medi físic de sic dur, i per tant, molt més lent que la memòria RAM. En el nostre cas, com només disposem de 64MB de RAM, farem una àrea de swap grossa per a augmentar el rendiment, encara que em d’anar en compte de no comprometre el rendiment de l’equip. Encara que sovint es diu que l’àrea d’intercanvi ha de ser el doble de la memòria RAM fins a un màxim d’1 GB, jo he decidit fer-ho una mica més gran i deixar-ne 200MB per a aquesta partició.

La partició arrel (‘/’) li donarem la gran part de l’espai. Al ser un ordinador amb poca capacitat, treballaré majoritàriament amb FTP o amb un disc dur extern USB per a poder traslladar fitxers del meu equip de sobretaula a l’equip portàtil. Així, li deixaré un espai de 3,5GB per a aquesta partició en sistema de fitxers ext3.

Per acabar, la partició que resta, la d’arxius personals (‘/home ‘) ocuparà tot l’espai que resta, 1,7GB. Aquesta partició també serà en format ext3.

Arribats a aquest punt, ja li podem dir al sistema que escrigui les particions al disc i copiï els fitxers del sistema.

Una vegada acabades les particions

Abans de copiar tots els fitxers, se’ns fan unes poques preguntes més com la zona horària, l’establiment de la clau de root (no l’oblidem mai!) i la creació d’un usuari normal. Una vegada tancats aquests aspectes, el sistema començarà a instal·lar-se a la màquina (és hora de descansar una mica perquè això tarda…).

Una vegada acabada aquesta part, és moment de configurar l’apt, l’eina per a gestionar i instal·lar els paquets de Debian. Per a configurar aquesta eina, només caldrà seguir les passes que se’ns indica en tot moment: seleccionar la font de descàrrega (sempre recomano http), el servidor preferit (agafeu els més propers o algun que us agradi de debò) i poca cosa més.

En aquest punt se’ns demana si volem instal·lar algun paquet més a través de categories de la finalitat d’aquest: servidor web, escriptori, portàtil, etc. En aquest cas no instal·larem cap d’aquestes categories, ja que fent proves, vaig posar la part de portàtil i vaig veure que instal·lava moltes coses com gestors de xarxes sense fils, de bluetooth, etc., que en el cas que ens ocupa no és pas necessari. El que vulguem instal·lar, ja ho farem a mida més tard. Així que ho deixem tot tal i com està i només instal·lem el sistema estàndard (que és l’opció presel·leccionada). Si volem veure el que s’està instal·lant, podem veure-ho tot pitjant les tecles Alt + F4. Per tornar a la pantalla d’instal·lació, podem pitjar les tecles Alt + F1.

El darrer pas, abans de finalitzar tot el procés, és la instal·lació del gestor d’arrencada, el grub. En aquest cas agafarem totes les opcions per defecte, ja que no cal configurar res d’especial en aquest punt.

Una vegada acabat tot això, se’ns dirà que extraiem el CD per a poder reiniciar el sistema i acabar la instal·lació. El traiem i fem que es reinicïi el sistema. En aquest punt, ja hem acabat la instal·lació base del nostre sistema.

Errades detectades

Una vegada iniciat el sistema, trobem alguna que altra cosa que més endavant arreglarem (si algun dels lectors en sap la solució, s’agrairà que la comparteixi en algun comentari):

• La pantalla no ocupa tota la pantalla física de l’ordinador, sinó que surt aproximadament a una resolució de 800×600 al centre de la pantalla del portàtil. Això es podrà solucionar quan instal·lem el sistema gràfic, però ara no sé com es pot fer en mode consola.
• Cada cop que escric alguna cosa a la consola i clico al tabulador, la complementa però fa un beep metàl·lic (propi de l’altaveu natiu del portàtil) al final de tot. Això ho vull eliminar perquè és molt i molt molest.

Si algú té algun comentari sobre aquestes darreres qüestions o algun apunt sobre el procés d’instal·lació, se li agrairà molt l’aportació. El proper pas serà l’estudi de mercat dels gestors gràfics, així que si algú vol recomanar alguna cosa, serà benvinguda.