Tot és FÀCIL

Com bé tots sabeu, el proper dijous dia 23 d’abril és la diada de Sant Jordi, surt la nova Ubuntu i a més a més, FÀCIL estarà al carrer per fer apologia del programari lliure.

Com ja és tradicional, FÀCIL tindrà una taula a la fira de Sant Jordi de Montcada i Reixac. Enguany estem redactant el segon butlletí de l’associació, que tindrà unes 20 pàgines DIN-A4 sobre temes diversos al voltant del programari lliure i amb diferents articles escrits per membres de l’entitat. A més a més, com ja és tradicional, vendrem samarretes amb icones del món lliure, tindrem punts de llibre i retallables d’en Tux per a que tingueu una rèplica en cartró a casa vostra. La novetat d’aquest any és que també vendrem peluixos d’en Tux (fets per un servidor ) i també tindrem una petita mostra de llibres de la bilioteca municipal que tracten temes de programari lliure.

Espero veure-us a tots allí, i si esteu interessats en alguna cosa i no podeu venir, només cal que m’ho feu saber en un comentari!

Tot llegint el diari aquest matí he vist que el diari espanyol El País, li ha dedicat un article a Ubuntu i la seva popularitat després de 5 anys de vida. No és pas el primer article que El País dedica al programari lliure, però aquest sembla que sigui amb una mica més de coneixement.

Com a curiositat, veure que han deixat present que Debian és més superior que Ubuntu (a algú li cal una raó?) i per quin motiu la primera ha triomfat envers la segona:

Aun siendo superior técnicamente, el problema de Debian era que no daba soporte comercial y no había una empresa detrás que garantizase, bajo contrato, unos ciclos de desarrollo y mantenimiento a largo plazo. La jugada maestra de Shuttleworth fue convertir estas deficiencias en oportunidades”

Cap comentari?

El primer cop que vaig veure i tocar el vi, vaig pensar: això és cosa de freaks! No hi ha qui ho faci servir això! Però amb els anys he vist que l’experiència et torna savi, i que aquella afirmació era del tot errònia. Vi(m) és un gran editor (possiblement, l’editor per excel·lència) i una vegada el domines, la teva corba de productivitat de codi puja d’una forma exagerada. El fet de no separar les mans del teclat per res, a més a més de la seva gran versatilitat, fa d’aquest editor, un company inseparable de tot gran productor de codi.

Encara que al principi és dur (la seva corba d’aprenentatge és força elevada al principi), mica en mica vas veient que tot són coses positives. Jo he de dir que no sóc pas un gran expert, però sempre n’he volgut aprendre més i més, i si puc, en els propers mesos vull posar-m’hi de debò.

En el seu moment vaig començar a perdre -li la por gràcies a haver trobat una gran guia ràpida (està en molts formats i en moltes llengües) que des de llavors sempre la porto sota el braç estigui a la feina que estigui, vagi allà on vagi. Espero que us faci tan servei com a mi!

Només per curiositat: tu quin editor fas servir i per què?

ACTUALITZACIÓ: Acabo de trobar un llibre electrònic sobre Vim força interessant (el podeu consultar en línia, descarregar o comprar-lo). Me’l deso i el comparteixo per a qui li interessi.

Arran de l’èxit del nostre primer taller a FÀCIL, en Pere, un company fundador de l’associació, va escriure una joia de reflexió a la llista que crec que és d’obligada lectura per tothom que estigui en el món del programari lliure o que hi vulgui entrar.

Després de llegir-vos-ho, a veure qui és capaç de dir-me que no s’ha sentit identificat amb tota aquesta reflexió.

Ben sovint, quan algú sent a parlar de LinuX, de programari lliure i de codi obert li pica el cuc de la curiositat i llavors indaga, pregunta, cerca i acaba topant amb algú que ja porta un temps en aquest món. Els dubtes acostumen a anar a cabassos, les preguntes, com és lògic, no estan gaire estructurades i, massa sovint, nosaltres pretenem posar al dia el nostre interlocutor amb una xerrada de mitja hora. Parlem de GPL, de les diferents distribucions del nostre sistema preferit, d’entorns gràfics, de gestors de finestres, de que no hem de dir Linux, sinó GNU/Linux,… en definitiva, li inflem el cap fins a uns límits que poden facilitar un col·lapse neuronal. Que pallisses que som alguns!…

Sembla que haguem oblidat com vàrem començar nosaltres, ho veiem com si fos la prehistòria, quan en la majoria de casos estem parlant, com a molt, de tres o quatre anys. Els inicis son durs, però costa fer memòria, sabem que val la pena l’esforç i per això ens sap greu que el nostre interlocutor no pugui gaudir de tot allò de que nosaltres gaudim. Ens sap greu que s’hagi de preocupar pel seu ordinador, enlloc de fer-lo servir, ens sap greu que s’hagi de sentir angoixat perquè no entén res de les llicències dels
programes que fa servir, ens sap greu que es senti estafat quan ha comprat un programa que li ha costat una pasta i l’ordinador li diu que no el pot usar, simplement perquè ha tingut una avaria i li han canviat unes
peces de la màquina.

Llavors, amb la millor de les intencions, ataquem, emprenyem i maregem al personal. És una reacció visceral, no ho podem evitar, però el perill de tot plegat és que el nostre interlocutor acabi passant del tema i es resigni patint com fins ara i renovant el seu sistema un cop més quan des de Redmond li diguin que el nou sistema serà molt millor, amb menys problemes, més bonic i elegant que el que té a la seva màquina. Llavors pagarà un altre cop, la seva impressora deixarà de funcionar màgicament, el seu ordinador serà molt més lent que abans i haurà de fer un curset per entendre una mica què ha canviat de tot plegat.

Però, en el fons, la qüestió no és tan complexa com sembla, i a la vegada molt més difícil del que podem pensar, l’elecció de la que estem parlant és, simplement, escollir entre la llibertat i la presó. A la presó el
menjar és gratuït, l’ordre garantit, el llit no es paga i si, a sobre, les nostres preferències sexuals coincideixen amb el sexe dels companys, llavors pot ser el paradís…

Per algun motiu que s’escapa a la meva raó, la majoria preferim la llibertat, malgrat calgui lluitar per viure, malgrat el risc, malgrat la violència de l’exterior, malgrat les tempestes, el preu de les coses, les
manipulacions i els xantatges, malgrat la por i la inseguretat, malgrat tot, la llibertat no ens sembla mai prou cara, mai prou difícil, mai prou incòmode.

Simplement volem que la nostra màquina faci allò que volem que faci. Volem saber com s’ho munta, volem passar-li a l’amic aquell programa que tan ens agrada i tan útil trobem, sense que això pugui ser considerat un delicte, com li passem la recepte de l’ànec amb peres, o li deixem el darrer llibre que ens ha frapat, volem no haver de pagar per provar si un determinat programa ens és útil o no, volem poder afegir a aquell programa una prestació que ens sembla obvia però que no vé de sèrie. No volem haver d’escollir entre pagar o robar, preferim regalar i agafar allò que ens cal i, si ens és útil, no ens ha de ser tan difícil compensar amb algun euro a qui ha estat treballant per a fer-nos la vida més fàcil.

L’alternativa a la nostra alternativa és fosca. Imagineu per un moment que no poguéssim saber que la força d’atracció de la gravetat és directament proporcional a la massa i inversament proporcional al quadrat de la distància sense pagar unes patents, i que si això ho ensenyéssim a la nostra veïna
el fet pogués ser considerat com a delictiu. Aquest és el mon que ens espera si deixem morir el programari lliure. Un programa és una eina, un programa és una idea, el podem regalar sense que n’haguem de prescindir, no és com el cotxe o la tele, o el ronyó esquerra, no és material, és coneixement
i ningú, repeteixo, ningú, té el dret de monopoli del coneixement. Aquesta és la nostra lluita, no importa gaire si el nostre programa és una mica més avançat o no, és lliure i pot créixer. Deixem que creixi, que es
desenvolupi, que ningú freni el seu camí, a la fí fins i tot serà millor, segur!, i mentre tant, si més no, és el nostre!.

Salut i codi lliure

Pere

Tal i com vaig comentar fa uns dies, ahir al vespre, tot coincidint amb la reunió mensual de FÀCIL, varem fer el nostre primer taller des que varem fundar l’associació. La idea des d’un inici fou ajudar a tots els que volguéssin provar el programari lliure a instal·lar-se un sistema GNU/Linux als seus ordinadors. Ens varem preparar tot el que varem poder, tot fent còpies de distribucions vàries, cercant manuals per a les persones que comencen, i condicionant l’espai per poder acollir a una o dues persones més (era el que esperàvem).

Doncs bé, la nostra sorpresa fou quan varem veure que havien aparegut 6 persones! Pot semblar poc, però si contem que l’associació té uns 3 anys i que des de llavors a les reunions sempre som 4 o 5 i sempre els mateixos; que de cop et vinguin 6 persones noves, doncs és tota una sorpresa i tot un èxit (discret, però tot un èxit).

En resum, dels 6, 5 es varen quedar al taller (un venia només a proposar-nos que donéssim una xerrada a la Casa de la Vila sobre programari lliure i formats oberts) i d’aquests, 4 duien portàtil i un altre venia a veure què es coïa a l’ambient i a xerrar una mica del tema. Tots eren ben diferents entre sí, i això afavorí a la naturalitat de les explicacions que sovint havien de ser personalitzades per a cadascú (fou una cosa que m’agradà força). Doncs bé, al final del taller, 4 persones van marxar a casa amb una Ubuntu instal·lada al seu ordinador i una enganxina per a personalitzar la seva màquina! I el millor de tot és que la majoria d’ells varen dir que seguirien venint, es varen apuntar a la llista i varen dir que anirien exposant les seves inquietuds  i anirien entrant al món del programari lliure amb la nostra ajuda.

Ahir vaig anar a dormir tard, molt tard, però també satisfet, molt més que satisfet!